Identitats Trans

Reflexionar sobre la identitat de gènere sempre se m’ha fet molt complicat. És un tema tan ampli i extens, que a la que m’endinso a ell sento que mai hi ha unes conclusions ni un final.

Com bé ens va dir Izhan Alcántara, secretari de la Secció juvenil d’ATA-Sylvia Rivera, hi ha milers d’identitats sexuals (home, dona, no binari…), per tant, mai es pot dir que es coneix totes les identitats sexuals possibles, ja que això seria mentir. Cada persona té la seva identitat, i cada persona s’identifica amb la identitat sexual que se sent.

Per sort, al llarg dels anys la situació de les persones trans ha anat canviant, i cada cop se’ls accepta més a la societat. Però, es poden considerar aquests canvis com una victòria? Com bé va dir l’Izhan, es podria estar parlant d’una victòria agredolça. Sí, és cert que el dia d’avui ja no es considera la identitat trans com una malaltia o trastorn mental, però se’ls segueix categoritzant com a disfòria de gènere i incongruència de gènere.

Dir que son una incongruència de gènere és una manera indirecta de classificar-los, generalitzar-los en un grup igual. Perquè, què és congruent i què no ho és? Qui ho decideix?

Qui soc? A aquesta pregunta només pot respondre la mateixa persona. (Natalia Aventín, Ted Talk Saragossa)

Quan naixem fan una predicció de qui serem. La majoria dels casos encerten, però en algunes ocasions, no. I això comporta a un conflicte. Perquè amb aquestes característiques que ens posen, van associades unes expectatives socials les quals aquestes persones seran incapaces de complir.

Em sembla molt fort que una persona per tal de ser acceptada per la societat i per ser tractats per qui és, hagi de passar per tot un camí mèdic i hormonació.

Per una persona que s’identifica amb una identitat sexual la qual no s’adapta al seu cos ja deu ser molt dur, com perquè una persona externa li hagi d’anar fent comentaris despectius. És injust no poder sentir-se lliure de ser com un vol ser, o que simplement, és.

No se’ls hauria d’imposar res, que simplement pel fet de ser una persona se’ls respectes. El fet que hagin d’estar dos anys hormonant-se per canviar-se el sexe del DNI el trobo indignant. S’obliga a estar aquests dos anys hormonant-se per assegurar-se que la persona realment vol canviar de sexe. No ho trobo lògic. El simple fet de demanar canviar-se el sexe ja indica que un temps anterior ja ha hagut de pensar-ho i ha pres la decisió. Ningú hauria de dir quan es fan el canvi, ja que cadascú és lliure de decidir sobre la seva vida i sobre el seu cos.

Una altra cosa que m’ha sobtat del que ha dit l’Izhan és el fet de com la societat veu a les persones trans. S’han fet moltes pel·lícules i sèries televisives les quals parlen de la vida de persones trans. Aquestes, sovint, descriuen a aquestes persones com a dramàtic i dramàtiques. Persones molt sensibles que ploren a la primera de canvi, o que tot els afecta de manera negativa.

Un company de classe ha preguntat que si és tota aquesta opressió fruit de l’opressió que el patriarcat intenta mantenir, la qual és la que impedeix que hi hagi aquesta llibertat a nivell de gènere?

La meva resposta seria que sí, es vol mantenir la imatge que l’home és superior a la dona. Però en canvi, quin paper juguen les persones trans, les quals sovint no estan representades en cap de les dues?.

Però, per què haver d’expressar la meva identitat a la societat? Per què haver de dir “què som” o com ens identifiquem?

https://www.youtube.com/watch?v=Ue1r1uzibrw

Aquest Ted Talk d’Eme, parla en primera persona d’una experiència personal sobre la identitat de gènere. Molt interessant Et fa veure i empatitzar amb les persones les quals viuen el patiment i dificultat de no entendre quina és la seva identitat la qual ha estat la societat qui li ha atorgat.