Interseccionalitat

A l’assignatura d’Identitat i Desenvolupament Professional ens van parar d’Interseccionalitat. Em sembla interessant plasmar aquí el que opino d’aquest concepte ja que em resulta molt interessant.

El concepte d’Interseccionalitat va ser definit per primera vegada l’any 1989 per Kimberley Crenshaw, el qual ens permet entendre que els diferents eixos d’opressió no actuen de manera independent, sinó que aquestes formes d’exclusió estan interrelacionades (Vicky, 2020).

Us deixo un vídeo d'explicació de la Interseccionalitat per si preferiu primer mirar-l'ho per acabar d'entendre la meva opinió i reflexió.

Aquest concepte és nou en el meu vocabulari. Al principi, quan el van explicar a classe no el vaig acabar d’entendre, però em va anar molt bé llegir l’article del Miquel Martorell on parteix del punt de vista que la interseccionalitat és “un enfocament, unes ulleres que ens permeten veure el mon amb una determinada sensibilitat”. Unes ulleres que et permeten veure la crítica a la idea de la identitat grupal entesa com a homogènia, tancada i sense tenir en compte la diversitat interna que hi ha dins dels grups socials.

La diferència entre els grups social discriminats concrets i la interseccionalitat està en el fet que els grups determinats (persones migrades, dones, amb discapacitat, LGTBI, etc.), les polítiques que es tenen en compte permeten focalitzar l’atenció en determinades desigualtats, en canvi, en la Interseccionalitat pot ser que s’exclogui certes parts del grup. Això, des del meu punt de vista, margina i exclou encara més a aquests grups homogenis, ja que la dificultat porta al desinterès. Amb això vull dir que, malauradament, abans es lluitarà pels drets d’un grup social en concret i no pas per un grup d’identitats complexes.

Com bé va dir una companya de classe, aquesta manera de “discriminació positiva” és l’única manera d’individualitzar sense estigmatitzar, però en canvi, serveix com a estratègia per a no haver de donar solució a les desigualtats d’aquests col·lectius. Però, en canvi, hauria de desaparèixer.

Dóna molt a pensar el que diu la sociòloga Patricia Hill Collins que “no només parlem d’opressió sinó que també parlem de privilegis i que s’ha d’intentar també analitzar com es produeixen els privilegis, no només com es produeix l’opressió”. Perquè per molt que es lluiti per reduir l‘opressió si no s’analitza d’on ve, i no es fa res al respecte, acabarà tornant tard o d’hora. El sistema opressor seguirà sent-ho si no se li talla l’aixeta, i seguirà fomentant aquesta desigualtat.

Vull remarcar que em sobte molt el fet que el concepte d’Interseccionalitat està molt present en la societat i és molt important aturar-ho, però que en canvi, en el meu cas, i segur que en molts més casos, tenint dinou anys tot just acabo de conèixer el concepte. Considero que el sistema educatiu, el qual ens ensenya a sumar, multiplicar, llegir, pintar, etcètera hauria de ser l’encarregat de donar a conèixer les desigualtats que es viuen el dia a dia, ja que son un paper molt important en el mon i s’haurien d’exterminar.

Així doncs, penso que l’acció educativa és molt necessària i hauria de crear polítiques (que es portessin a la pràctica) per tal de mostrar el ventall de situacions que es presenten en les persones. Ja fins ara l’acció educativa està condicionant de manera negativa el concepte d’interseccionalitat, i no ajuda a la seva millora.

És un repte que no és fàcil, però si es vol caviar el mon, s’ha de començar a posar un petit gra de sorra, però pel contrari, si no es fa res, cada cop la situació anirà decaient en picat. S’hauria de mirar d’aconseguir unes polítiques públiques les quals treballin amb el concepte d’interseccionalitat per així aconseguir afavorir l’acompanyament de les persones. Ja que el dia d’avui encara no s’han vist exemples clars de pràctiques interseccionals.

No obstant això, s’ha de tenir en compte que en quant s’han de fer aquestes polítiques, no es pot oblidar la diferència entre la individualització i la col·lectivitat, ja que aquestes han de mirar d’apartar-se de la individualització, la qual és la que es vol “eliminar”. S’ha de tenir molt present i tenir en compte la importància del llenguatge que s’utilitza, el qual ha de ser sempre inclusiu. Ja que, com va dir una companya, empodera molt la col·lectivitat.

Per altra banda, sento que en certa manera em contradic, ja que considero que el concepte d’interseccionalitat ajuda a veure a la persona i les diferents maneres de ser i fer, és a dir, d’alguna manera descriu la identitat de la persona. Per tant, el fet d’etiquetar i de descriure a la persona i posar-la en un grup comú, d’alguna manera se l’està classificant, i consegüentment se li està traient part de la seva identitat.

Per tant, des del meu punt de vista, pel que fa a la interseccionalitat, el paper de l’educadora social és molt important, ja que l’acompanyament d’aquesta persona, la qual està en major vulnerabilitat que no pas un sector concret, ha de ser major. És a dir, en aquest cas les funcions de l’educadora social han d’aparèixer més.

Per acabar, a mi em va servir molt d'ajuda el Ted Talk de Kimberlé Crenshaw "La urgencia de la interseccionalidad". Us el recomano molt. Us deixo el link:

https://www.ted.com/talks/kimberle_crenshaw_the_urgency_of_intersectionality?language=es#t-10399